LA LINDE, 5-2015. 

 Resultados:  

 

EL PLA DE SANT JORDI DE SES SALINES (EIVISSA) AL SEGLE VII dc.

 

Una revisió de l'estat de la qüestió

 

 

 

Joan roig Ribas. Arqueòleg (freelance).

Llicenciat en Història i Postgrau en Arqueologia per la Universitat de Barcelona. Màster en Arqueologia per la Universitat de València.

 

pietra ollare

 Fragment de la base d’un vas de pietra ollare trobat al jaciment de Can Talaies. Foto Jonathan Castro Orellana

 

RESUM.- En el present article intentem exposar, de forma abreviada, els resultats dels estudis realitzats durant aquestos darrers anys sobre tres jaciments localitzats al pla de sant Jordi de ses Salines (al sud-est de l’illa d’Eivissa). Les troballes materials d’aquests ens dotaren d’unes dades interessants que creiem tenen interès per obrir un nou debat sobre certes tendències historiogràfiques que han intentat aparcar la investigació dels dominats segles obscurs (VI-IX) argumentant que les Pitiüses degueren patir un despoblament gairebé total i sobtat a principis del segle VIII. Nosaltres exposem que l’activitat comercial i la densitat poblacional (almenys pel que fa al pla de sant Jordi, i no sembla lògic interpretar-lo com una excepció) segueixen sent força importants a darreries del segle VII i possiblement a inicis del VIII. És molt probable que quan la investigació avanci moltes d’aquestes produccions ceràmiques que exposem es dilataran en les seues cronologies i entroncaran amb la tradició islàmica. El substrat poblacional degué romandre durant aquestos segles obscurs, segurament amb un descens demogràfic (per cert, un tret comú a tot l’Imperi) però un col•lapse de les magnituds proposades fins ara és, sincerament, poc versemblant.

 

PARAULES CLAU.- s. VII dC, Sant Jordi, can Pere Arabí, can Talaies, can Servent, RE-0103, pietra ollare.

 

ABSTRACT.- In this article we will try to explain, in an abbreviated form, the results of the studies made last year on three settlements located in the plain of Sant Jordi de ses Salines (in the south-east of Ibiza). The artefacts from these sites provide us with some interesting facts that could open a new debate on certain historiographical theories that have dominated research on the centuries commonly called the Dark Ages (6th-9th centuries), arguing that the Pitiüses (Ibiza and Formentera islands) would have suffered a depopulation, almost total and sudden, in the early years of the 8th century. Below we will expose that the commercial activity and population density (at least for the plain of Sant Jordi, and it doesn’t seem logical to interpret it as an exception) remained important in the late 7th, and possibly into the early 8th century. It is probable that, when research progresses, many of the pottery productions we exposed here will be expand our understanding of current chronologies and show connections with Islamic tradition. The population substrate should have remained during these Dark ages, probably with a demographic decline (a common trait within the whole the Roman Empire) or even collapse. The theory now proposed suggest this is unlikely.


KEY WORDS.- 7th century A.D., Sant Jordi, can Pere Arabí, can Talaies, can Servent, RE-0103, pietra ollare.



Introducció

L’assumpte del domini polític sobre les Pitiüses entre la caiguda de la Carthago Spartaria bizantina (625) i la conquesta musulmana al segle X no està resolt. Fins al moment sembla que hi ha hagut cert consens a atorgar-les-hi una supeditació política a Bizanci, aquí exposarem la feblesa d’aquests arguments i la necessitat d’una revisió més acurada. Dins aquest període, definit com a fosc, tenim una cita bibliogràfica ambigua (Macabich, 1965, 36), “...Ya en los últimos tiempos del reino godo, tal vez con Égica y Witiza (años 682-712), vencida por Teodomiro, no lejos de nuestras costas, la escuadra de Bizancio (cuyas tropas habían sido arrojadas de la península en 621), pudo unírsele nuestra isla, cual parece indicar un anillo de oro visigótico...”. Aquesta fita històrica prové del Cronicón Pacense XXXVIII: “Sed etiam (Theudimer), qui sub Egica et Witiza Gothorum regibus in Graecos qui aequoreo navalique descenderant sua in patria de palma vitoriae reportaverat”. El comte visigot Teodomir regnava sobre un territori que més o menys devia ocupar l’àrea de les actuals Múrcia i Alacant (cora de Tudmir). Més endavant I. Macabich (1965, 37, n. nº 34) no descarta un possible domini transitori visigòtic, “... Cabe suponer que en ese breve intervalo se rindiese Ibiza a los visigodos, y que en realidad fuese a la sazón obispo de la isla Vifredo...”. Per a Riera Frau (2004, 429) l’ambaixada balear (només amb representants de Mallorca i Menorca) que es presentà davant Carlemany per a demanar-li ajut contra els atacs dels mauris et sarracenis denota “...la llunyania de l’Estat bizantí...”. Cal remarcar que quan es parla de pertinença política a Bizanci no s’hauria de fer referència a una elit dirigent independent amb ascendent cultural bizantina, sinó a una subordinació en l’elecció dels “funcionaris”. El primer cas és una pervivència cultural (recessiva, segurament). El segon, la dependència política, almenys pel que fa a les Pitiüses, encara roman sense dades fefaents.


Una altra teoria historiogràfica que intentarem qüestionar en aquest esbós és el suposat despoblament dràstic de les Pitiüses des del segle VII. Aquesta teoria es basa en l’absència de les Pitiüses al pacte de vassallatge que Mallorca i Menorca signen amb els musulmans al 706 (86 H). Segons Kirchner (2002) el fet de que no apareguin les Pitiüses en aquest document és degut a la seua poca rellevància demogràfica, però afirma que degueren córrer la mateixa sort. Aquest argument entra en contradicció, si es fa una lectura literal sense especulació, amb el document musulmà més antic que posseïm, Ibn Jayyât (Târîj: 400), i que li devem a J. Lirola (1993, 71), on s’especifica que l’expedició de conquesta es dirigeix contra dues illes entre Sicília i Al-Andalus.


Altres com Ernest Prats introdueixen una altra variable: “... l’expedició no afectà a Eivissa i Formentera” (Prats García 2007, 3). Per què no? Segurament perquè comptaven amb un règim polític-administratiu diferent: musulmà o no.


A més, per al segle VII, i fins i tot per al VIII, hi ha evidències arqueològiques d’activitat comercial amb el llevant peninsular i les Balears. Per afirmar això només fa falta consultar els articles de A. Ribera i M. Rosselló (2012) sobre les produccions ebusitanes del segle VII dC trobades a València; o de Riera et al. (2012) sobre les excavacions a son Peretó (Manacor) per a les exportacions a Mallorca. Però alguns segueixen reafirmant-se en les tesis del despoblament progressiu i/o el poc creïble col•lapse arran del 693: “… En (...) las Pitiüsas se ha llegado a contemplar la posibilidad del abandono general de las islas a finales del siglo VII o principios del VIII al no existir ni el más mínimo indicio ni literario ni arqueológico de ocupación, al menos durante el siglo VIII…”. (De Nicolás i Moll, 2011). El text està extret, gairebé literalment, d’una publicació de Joan Ramon (2005: 495), però aquesta acaba amb una frase que convida a futures investigacions: “Sobre tot això, evidentment, caldrà insistir en el futur” (Ramon 2005, 495). També hauríem de ser més prudents quan afirmem que: “Si bé no es pot assegurar que al 707 la flota islàmica ataqués les illes Pitiüses, sí que podem dir que al voltant d’aquesta data hi ha mostres de l’existència de poblament musulmà a l’illa d’Eivissa” (Prats García 2007, 3). Ernest Prats per fonamentar aquesta hipòtesi es basa, per exemple, en un enterrament amb ritual musulmà a s’Hort des Llimoners que el C14 situà al segle VI dC (Ramon 2005, 490). Joan Ramon afirma que aquesta data és massa baixa com per relacionar-la amb “... les onades invasores de l’inici del segle VIII”. En tot cas, la seua baixa rellevància dins les necròpolis revela que podria tractar-se d’un contingent residual i inclús d’origen exogen (comerciants, mercenaris, presoners,...).

 


Els jaciments

Els tres jaciments s’ubicaven al pla de Sant Jordi de ses Salines, parròquia situada al sud de l’illa i pertanyent al municipi de Sant Josep de sa Talaia.

 

Fig. 1
Localització dels jaciments del pla de Sant Jordi.

 

Fig. 2
Situació dels jaciments que estudiarem en el present treball.


Can Pere Arabí

El jaciment es localitzava a la vénda de cas Costes. Les seues coordenades UTM eren: x= 360.950/ y= 4.305.625. Es trobava a uns 174 m al SO del can Servent, uns 373 m al NE de can Talaies i a uns 912 m de distància, direcció SE, de l’actual línia de costa de Platja d’en Bossa. Comptava amb diverses fases cronològiques, però a quatre estances es diagnosticà una amortització tpq en les darreries del segle VII dC i inicis de VIII. Aquests àmbits s’ubicaven al sector est (fig. 3): A-I, A-II, A-III i A-IV. A més, s’adscrivien també a aquesta cronologia: 2 abocadors (UUEE 33 i 110), 3 pous (UUEE 25, 125 i 127) i una necròpolis de 5 tombes en cista.

Fig. 3

Planimetria de can Pere Arabí.


Els materials ceràmics dels nivells d’amortització del jaciment ens dotaren d’un conjunt que Joan Ramon (Ramon 2008, 574), autor de la seua sistematització, ubica en un període avançat del segle VII dC: formes RE-0103, RE-0314b i RE-0206c. Així, per exemple, a la unitat UE-30 = 31 que acaramullava les estances A-I, II i III, el ventall de ceràmiques que s’adscriuen al segle VII dC és força abundant. Destacarem les àmfores RE-0103 de les quals s’identificaren 1 vora, 5 nanses i 1 pivot (NMI = 3).


La UE-52 era un nivell d’enderroc del mur UE-45 a l’interior d’A-II. Es recolzava a la cara externa de l’esmentat mur a la cantonada amb UE-328. Entre la ceràmica ressaltà l’aparició d’1 fragment de vora i un altre de vora i nansa d’àmfora RE-0103; 1 vora i 3 nanses de gerra RE-0206 i un fragment de vora no diferenciada i amb nansa de mamelló d’olla (similis Ramon 1986, 39, fig. 15, 8).


La UE-33 era un abocador d’àmfores, principalment de RE-0103, situat a l’extrem est del jaciment. De les RE-0103b s’hi localitzaren 12 fragments de vores, 14 de nanses i 7 pivots (NMI = 7).


Fig. 4
Àmfores RE-0103b de la UE-33.

 

L’abocador UE-110 destacà, sobretot, per la gran abundància de vaixella de taula TSA D del tipus Hayes 99c: s’hi trobaren 2 bols complets, 5 fragments de vores i 1 base (NMI = 3).

Fig. 5
Formes Hayes 99c aparegudes a l’interior d’UE-110.


Proliferaven al jaciment les ceràmiques de cuina. Semblen pertànyer, majoritàriament, a la Fc1.1 (Cau 1999): caracteritzada per una matriu de color ataronjada-vermellosa amb fragments abundants de roca metamòrfica: filita. La gran quantitat de ceràmiques aparegudes en contextos tardorromans i bizantins de Cartagena, suggereix un origen en la pròpia ciutat o en una àrea pròxima (Laiz i Ruiz 1988). Aquest grup filític es denomina també tipus 1 de Cartagena (Laiz i Ruiz 1988, 273, fig. 3; Ramallo et al. 1996). A can Pere Arabí, contextualitzades amb les formes RE-0206c i RE-0314b, es poden datar tpq al 650.


El ventall ceràmic trobat al rebliment del pou UE-127 (UE-128) fou molt paradigmàtic de la cronologia apuntada per a la resta del jaciment. Entre la producció local: 2 vores, 4 nanses i 3 pivots d’àmfora RE-0103b (NMI = 3); 3 nanses de gerra RE-0206c (NMI = 2); 2 fragments de coll i nansa de gerro RE-0314b (NMI = 2); 5 nanses horitzontals de morter RE-0902a (NMI = 3) i 4 bases de morter RE-0812 (NMI = 4).



Fig. 6
Morters del pou UE-127.

 

 

 

Fig. 7

 Gerros/es RE-0206c (21549/128/121) i RE-0314b (21549/128/27 i 29) a UE-128.


Entre els metalls destacarem l’aparició d’una sivella a la tomba T-5. És similar a les trobades al teatre romà de Cartagena i agrupades als nivells II-III segons la sistematització tipocronològica de G. Ripoll (1998). Posseeixen un cèrcol ovalat i una agulla escutiforme. Tenen una difícil adscripció cultural, ja que tot i aparèixer en àmbits bizantins, també s’han detectat, encara que en un número reduït, a la torèutica visigoda de las necròpolis de El Carpio de Tajo (Ripoll 1993-94, 196, fig. 2) i de Pamplona (Mezquíriz 1965, 66, làm. II, 1).


Fig. 9
Sivella a l’interior de la T-5 (Foto: Sergi Moreno).


Sembla que l’abandonament de l’assentament rural de can Pere Arabí es produí a les acaballes del segle VII o inclús a inicis del VIII. L’abundància d’àmfores RE-0103, i inclús de les RE-0314= Keay 79, destinades a l’exportació d’algun producte que a dia d’avui encara desconeixem, ens fa pensar en una explotació dels recursos del pla més enllà d’una economia autàrquica.

 


Can Talaies

El jaciment es trobava a uns 360 m de distància al SE de can Pere Arabí. Les seues coordenades UTM eren: x= 360580/ y= 4305500.


No s’observà a can Talaies una reocupació o reforma d’espais habitacionals anteriors, es tractava d’edificis construïts i amortitzats durant aquest període (V-VII dC).

 

Fig. 10

Planimetria del jaciment de can Talaies.

 

Fig. 11
Fotografia general del jaciment. En primer pla es pot observar la sala de premsat i el lacum. A l’esquerra hi tenim un forn ceràmic (Foto: Jonathan Castro).

 

Entre les troballes més destacables d’aquesta fase hi havia una estança que presentava una interpretació funcional més nítida. Consistia en una sala de premsat per a la producció d’oli d’oliva, a la qual denominàrem E-2. S’hi documentà la fonamentació que hauria subjectat la biga de la premsa de tipus prelum. Però l’element definitiu que serví per a interpretar la funcionalitat de l’espai de l’E-2 fou el lacum de decantació d’oli UE-38 situat a la cantonada O de l’estança.

A escassos 0,4 m en direcció O del mur UE-16 que tancava el perímetre de la sala de premsa, es documentà un forn ceràmic de planta piriforme.

A la zona E es detectaren dues estructures d’interès: un pou d’aigua amb paraments de carreus de marès i una possible cuina de planta circular amb un fornell. El pou consistia en una fossa excavada en el nivell natural UE-27 fins el nivell freàtic i amb la posterior edificació dels quatre murs. Els paraments del pou UE-75 apareixen construïts amb carreus sorrencs sencers i fragmentats, grans blocs de pedra calcària sense treballar i còdols de gran calibre disposats en filades amb morter de fang. A la fossa del pou, moment fundacional de l’estructura, la forma més representativa detectada fou un fragment de base de pàtera Hayes 61 de TSA D datada al segle V dC. La segona estructura, definida com estança E-1, ocupava pràcticament tot l’àrea marcada per la fossa UE-122. L’espai interior semblava distribuït mitjançant un mur de planta semicircular (UE-7) que conservava una estructura adossada, interpretada com a possible fornell, formada per tres grans lloses de pedra arenosa imbricades i tancant un espai quadrangular.


Fig. 12
Sector est del jaciment on es poden veure el pou i l’estança E-1 (Foto: Jonathan Castro).

 

L’anàlisi de la ceràmica aportà un ventall important de produccions pròpies del “segle VII avançat”, especialment a l’estrat UE-14=126. Es tractava d’un nivell que reblia el sector central de la gran fossa UE-122, arribant a tenir una potència màxima de 0,55 m. S’hi trobaren del tipus amfòric RE-0103 fins a 21 vores, 34 nanses i 9 pivots (NMI= 17); de la gerra RE-0206b 1 vora i 2 nanses; 1 nansa de gerra RE-0204b; i, per últim, el morter RE-0812b estava representat amb 1 vora i 3 bases. Entre les importacions destacarem 1 vora de pàtera TSA D del tipus Hayes 104b; posseïa una reparació feta amb una grapa de plom, fet que podria denotar una utilització perllongada de la peça.

 

Fig. 14
Vora de TSA D tipus Hayes 104b amb reparació (Foto: Jonathan Castro).

Fig. 13

Formes de l’àmfora RE-0103 trobades a la UE-14=126.


La següent peça de la qual parlarem és un curiós vas troncocònic de pedra. Fou trobat a l’interior de la UE-14. Sembla que podria tractar-se d’un recipient de pietra ollare2: producció dels Alps i la zona de Ligúria. Les exportacions provenien, majoritàriament, dels Alps Occidentals (Val d’Aosta) fins la conquesta longobarda (643), després la seua producció disminuiria notablement en benefici de la dels Alps Centrals. Les característiques morfològiques i compositives de la peça trobada a can Talaies pareixen respondre a una producció més bé piemontesa, la qual cosa podria dotar-nos d’una datació tpq 643 dC. La tipologia sembla similar al tipus 6 publicat per Malaguti i Zane (1999, 108, Tav. I, 1). És força probable que arribés a Eivissa mitjançant la xarxa Roina-Tirrè, ja fos via Sardenya o Sicília.


Fig. 15
La pietra ollare (Dibuix: Jonathan Castro).

 

 

Can Servent

Jaciment situat a uns 174 m al NE de can Pere Arabí. Les seues coordenades UTM eren: x= 361170/ y= 4305690. Comptava, per a la fase cronològica estudiada en aquesta anàlisi, amb un únic estrat, que corresponia a la utilització com a abocador d’un pou (UE-21). El pou era una perforació simple sobre el substrat geològic i no conservava elements estructurals del brocal. A la part de la vora presentava una planta trapezoïdal, amb una amplada màxima de 3 m i mínima de 2,25 m. Els fòssils directors foren únicament dos gerros: formes RE-0314b i RE-0310a .


Fig. 16
Fotografia del pou UE-19


Fig. 17
Fragment coll i nansa de gerro RE-0314b (imitació de la forma Keay 79).


.


Conclusions

El corol•lari que s’extreu de tot el relat s’agruparà en dos grans blocs. El primer, les exportacions ebusitanes: té l’objectiu de demostrar la vigència de les xarxes comercials a darreries del segle VII. El segon cerca reobrir el debat historiogràfic.


Exportacions

El paper d’Eivissa, clau en la connexió comercial d’Àfrica amb el llevant peninsular i les Illes Balears, també assegurà l’exportació dels productes autòctons durant l’Antiguitat Tardana. Així ho confirmen les següents troballes:


A València foren trobats gerros Keay 79 ebusitans (= RE-0314b) a:


a) La zona episcopal. Un individu al rebliment d’amortització d’un pou de finals del s. VI o inicis del VII (Pascual et al. 2003, 75-76).


b) El circ Romà. Afloraren als nivells Circ 1 (segona meitat del segle VI) i 3 (mitjans s. VII).


c) Jaciment de Salvador-Viciana. Conjunt de sitges al nord de la ciutat (Calvo et al. 1998). Cronologia: darreries del s. VI i inicis del VII.


d) Necròpolis d’Alcàsser. En un context de finals del VI i inicis del VII.


A Cullera:

Aquí les àmfores RE-0103 es concentren només a un lloc: al Monestir de Punta d’Illa. A. Ribera i M. Rosselló (2012, 389) textualment diuen: “Destacan las abundantes ánforas ebusitanas...”, i segueixen “... cuya distribución, además de las Baleares, hasta la fecha parece que afecta únicamente al SE hispano (Valencia, Cartagena, Málaga)”. També hi aparegueren exemplars de la Keay 79 (=RE-0314b) i de la Keay 72 (=RE-0206c). La cronologia proposada és també de finals del VI i inicis del VII dC.


A Mallorca:

A Son Peretó en el seu sector Oest s’hi trobà un ventall ceràmic, pel que es refereix a les importacions ebusitanes, molt semblant a l’apuntat per Joan Ramon per a les acaballes del segle VII (Ramon 2008). Els excavadors (Riera et al. 2012), a nivells que daten ja de finals del VII, i inclús ja entrat el VIII, trobaren: "... ánfora "ebusitana" RE-0103; jarras/amforitas globulares presumiblemente "ebusitanas" RE-0206=Keay 72..." (ibíd.: 149).


Hem pogut comprovar també, gràcies al Dr. M.A. Cau Ontiveros, la presència d’aquestes mateixes formes ebusitanas (RE-0103, RE-0206 i RE-0314b) a la fortificació dels ss. VII i VIII del fòrum de Pollentia (Alcúdia).


A Cartagena:

Al mercat construït sobre el teatre romà s’hi trobaren àmfores RE-0103 (Vizcaíno Sánchez 2007, 612), encara que equivocadament se’ls hi atorgà un caràcter residual als nivells del segle VII, perquè en un principi s’havien associat a la producció nord-africana Keay 32. També hi havia produccions polilineals: tipus vasculars oberts RE-0902, RE-0901b o RE-0817; gerres RE-0206 o RE-0207 (Ramallo et al. 1996, 154) i gerros corresponents al tipus RE-0314b (Murcia i Guillermo 2003, 176-178).


Nosaltres dissentim d’algunes propostes cronològiques (especialment a València i Cartagena), donat que Joan Ramon atorga a aquests ventalls ceràmics una datació de darreries del segle VII dC.


Una revisió de l’estat de la qüestió

La primera pregunta que cal plantejar-se és: per què s’ha de suposar que Eivissa romangué apartada de la sort que havien tingut les altres regions de la província bizantina de Spaniae després del 625? Inclús, encara que així hagués estat, I. Macabich no descarta un període visigòtic (Macabich, 1965: 37, n. nº34; vide supra, 1), amb uns arguments igual de sòlids o febles que els exposats per la historiografia subsegüent. Si els bizantins enviaren un atac des de les costes del nord d’Àfrica (vide supra, 1), segurament ja impel•lits per la pressió que començava a suposar l’avançament islàmic, què ens ha de fer pensar que Eivissa estava al seu costat? No és més lògic pensar que hagués romàs neutral o inclús vora Dianium, Ilici, o Carthago Spartaria, que fins feia ven poc havien estat les seues aliades i amb les quals se seguien mantenint notables relacions comercials (vide supra, 3.1)? Aquestes són preguntes que no hem de deixar de plantejar-nos. El mateix Joan Ramon (1986, 38) defineix de la següent manera l’època bizantina: “... l’època romano-bizantina arreu de la Mediterrània (...) està definida, des d’un punt de vista espiritual per l’ascensió fins el predomini total, tant popular com oficial, del cristianisme”. Algú pot negar que després de la caiguda del regne vàndal, al 535, i la conversió al catolicisme de Recared, al 589, gairebé tota la Mediterrània occidental podria entrar dins aquesta definició? Un cop sortim d’aquest encotillament , és possible descartar taxativament un altre ascendent polític al bizantí després del 625?


Potser a la historiografia li ha faltat mantenir les reserves que planteja estendre com sentències apodíctiques allò que només són hipòtesis (hermenèutiques molts cops sostingudes sense dades materials i sobre presumpcions personals). Per exemple, un article del Dr. Amengual i Batle (2005) té un plantejament epistemològic que nosaltres creiem erroni. Analitzem el seu títol: “Vbi pars graecorum est: medio milenio de historia relegada de las Baleares y de las Pitiüsas”. El text complet al qual fa referència el títol és el següent (Amengual 2005, 88): “Minorica et Maiorica insulae iuxta Hispaniam ubi pars graecorum est”. Prové del Glosari del monestir de Ripoll (ss. X-XI), i citarem ara al propi Amengual (2005, 88): “...Evidentemente, había tenido (el monjo) un texto arcaico y lo simplificó diciendo que Mallorca y Menorca están cerca de la Hispania, no en cualquier región, sino en la zona dominada por los bizantinos”. L’article vol demostrar que les Pitiüses foren, a l’igual que les Balears, bizantines des de la caiguda de Carthago Spartaria (c. 625) fins la conquesta islàmica (c. 903): doncs, al nostre modest entendre, creiem que el document està lluny de corroborar-ho. Fonamentat sobre textos anacrònics recopilats per un monjo? Sense cronologia precisa? Del text també podríem concloure el següent: “Les illes de Menorca i Mallorca prop d’Hispània, però no de qualsevol part d’Hispània, sinó prop d’aquella ocupada pels bizantins”. Aleshores, aquest text ens situaria cronològicament amb anterioritat al 625. Imaginem per un instant que el monjo de Ripoll té al cap la següent imatge: una interpretació de l’arxipèlag i la costa del llevant peninsular en base al geògraf Claudi Ptolomeu (s. II dC), on, efectivament, tant les Balears com les Pitiüses apareixen a l’alçada de la part de la península sota domini bizantí.

 

Plnol Tovar
Mapa extret d’A. Tovar (1989).

 

Per altra banda (i potser més rellevant), ens sembla un oxímoron esmentar les Pitiüses en un document on no apareixen per enlloc. Perquè el fàcil és associar les Pitiüses a les Balears, la qual cosa entra en contradicció, per exemple, amb Paulus Orosius (383-420), “... Insulae Baleares duae sunt, maior et minor, quibus insunt bina oppida; maior Tarraconam Hispaniae ciuitatem, minor Barcilonam septentrionem uersus contra se habent; maiori subiacet insula Ebusus.” (Oros. 1.2.104).


Anteriorment creiem que també Fèlix Retamero (1995: 24) caigué en aquest error: “El fet que Yâbisa no aparegui esmentada en les referències a aquests pactes (amb els musulmans al 706) no vol dir, al meu entendre, que en quedés exclosa. Les troballes de fulûs (monedes islàmiques del segle VIII) a Sa Coma i la peça d’al-Hakam I permeten sostenir que la vinculació d’aquesta illa amb el poder polític andalusí no va ser substancialment diferent (per què, a més hauria de ser-ho?) a la de Mallorca i Menorca (Rosselló, 1985: 12-13)”. Modestament ens sembla oportú realitzar sobre aquestes troballes, les següents preguntes: a) sense context estratigràfic, com pot assegurar-se que la seua deposició fou coetània a l’encunyació?; i b) per què una moneda ha de comportar una dependència o vinculació política si no és d’una seca local? Ho fan els soldius trobats a Escandinàvia? Certament no. Aquests fulûs no haurien reportar cap conclusió i són un feble argument per a construir qualsevol discurs casuístic ulterior.


Amb les dades actuals només podem afirmar amb contundència la necessitat de continuar amb la investigació. És peremptori negar rotundament un despoblament sever de les Pitiüses a inicis del VIII, perquè és una hipòtesi perillosament conformista. També exposem que és possible qüestionar un domini musulmà en aquesta centúria. Aquí hem intentat apuntar altres vies a les habituals per a demostrar que compten, almenys pel que fa a les Pitiüses, amb les mateixes possibilitats de versemblança fins que no es demostri fefaentment el contrari.

 

Notes

1. Fàbrica de conjunció és un concepte que s’aplica quan no es coneix el lloc de fabricació de les peces però se les hi atribueixen concomitàncies compositives. 

2. Classificació realitzada per M.A. Cau Ontiveros a qui volem mostrar el nostre agraïment.

 

Bibliografía

AMENGUAL, J. 2005: “Vbi pars graecorum est: medio milenio de historia relegada de las Baleares y Pitiusas”. 90 PYRENAE, núm. 36, vol. 2.


CALVO M.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R.; MATAMOROS, C. 1998: “De Valentia a les Corts”. Palau de les Corts, Corts Valencianes.


CAU, M.A. 1999: “Importaciones de cerámica tardorromanas de cocina en las Illes Baleares: el caso de can Sorà (Eivissa)”. En: Arqueometría y Arqueología. Ed. Josefa Capel Martínez. Universidad de Granada, pp. 197-219.


DE NICOLÁS, J.C.; MOLL, B. 2011: “Sellos bizantinos de Menorca. Un arconte mallorquín para las Baleares en el siglo VIII”. A www.arqueomenorca.com/wp-content/.../segells-bizantins_defi.doc.


EIRIZ, A.I.; ROIG, J. 2008: “Can Servent: els vestigis arqueològics de mil quatre-cents anys d’assentaments rurals al Pla de Sant Jordi”. Fites, 8, pp. 17-27.


KEAY, S.J. 1984: Late Roman Amphorae in the Western Mediterranean: A typology and economic study: the Catalan evidence. BAR International Series 196.


KIRCHNER, H., 2002: “El mapa de los asentamientos rurales andalusíes de la isla de Ibiza”. C. Trillo (Ed.): a Asentamientos rurales y territorio en el mundo mediterráneo en época medieval. III Jornadas de arqueologia medieval. Granada: 120-186.


LAÍZ, M.ª D.; RUIZ, E. 1988: “Cerámicas de cocina de los siglos V-VII”. A Cartagena (C/Orcel-Don Gil)”.Antigüedad y Cristianismo, V, pp. 265-301.


LIROLA, J. 1993: El poder naval de Al-Andalus en la época del Califato Omeya. Universidad de Granada. Granada.


MACABICH, I. 1965: Historia de Ibiza. Vol. 1. Ed. Ajuntament d’Eivissa. Eivissa.


MALAGUTI, C.; ZANE, A. 1999: La pietra ollare nell’Italia nord-orientale. Archeologia Medievale.


MEZQUÍRIZ, Mª A. 1965: “Necrópolis visigoda de Pamplona”. Príncipe de Viana, 98-99, pp. 107-131. Pamplona.


MURCIA, A.J.; GUILLERMO, M. 2003: “Cerámicas tardorromanas y altomedievales procedentes del Teatro Romano de Cartagena”. A Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica. Anejos de AEspA XXVIII(L. Caballero, P. Mateos y M. Retuerce, eds.), pp. 169-223.


PASCUAL, J.; RIBERA, A. V.; ROSELLÓ, M. 2003: “Cerámicas de la ciudad de Valencia entre la época visigoda y omeya (siglos VI-X)”. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica. Ruptura y continuidad. CSIC. Madrid.


PRATS GARCÍA, E. 2007: “707- Atac musulmà contra les Balears”. A Revista Fites nº7, p. 3. Eivissa.


RAMALLO, S.F.; RUIZ, E.; BERROCAL, Mª.C. 1996: “Contextos cerámicos de los siglos V-VII en Cartagena”, AEspA, 69, pp. 135-190.


RAMON, J., 1986: El baix imperi i l’època bizantina a les Illes Pitiüses. Servei Tècnic d’Arqueologia del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa.


RAMON, J., 2005: “L’antiguitat tardana a Eivissa, dades de l’arqueologia recent”. XXIII Jornades d’Estudis Històrics Locals, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, pp. 487-500.


RAMON, J., 2008: “La cerámica ebusitana en la Antigüedad Tardía”. A “Cerámica hispanorromana. Un estado de la cuestión. Bernal i Ribera, eds.


RETAMERO, F. 1995: Moneda i monedes àrabs a l’illa d’Eivissa. Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports. Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera.


RIERA FRAU, M.M. 2004: “Dels primers contactes a la conquesta efectiva (segles VIII-IX)”. A BELENGUER, Història de les Illes Balears, I, 429-485.


RIERA, M., CAU, M.A., SALAS, M. 2012: “El sector oeste de Son Peretó (Mallorca) entre els segles VI i VIII: evolució històrica i funcional”. A Actes IV Jornades d'Arqueologia de les Illes Balears, pp. 143-150.


RIPOLL, G. 1993-94: “La necrópolis visigoda del Carpio de Tajo. Una nueva lectura a partir de la topocronología y los adornos personales”. Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, VII-VIII, 1993-94, pp. 187-250.


RIPOLL, G. 1998: Toreútica de la Bética (siglos VI y VII dC). Barcelona.


ROSSELLÓ, M.; RIBERA, A., 2005: “Las cerámicas del siglo VII d.C. en Valentia (Hispania) y su entorno”. A Rei cretarae romanae fautorum Acta 39, 2005, pp. 155-162.


ROSSELLÓ, M.; RIBERA, A., 2012: “Las ánforas tardoantiguas de Valentia”. A Rei cretarae romanae fautorum Acta 42, 2012, pp. 385-396.


ROSSELLÓ-BORDOY, G. 1985: Notas para un estudio de Ibiza musulmana. Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza 14, Eivissa.


TOVAR, A., 1989: Iberische Landeskunde, II.3. Tarraconensis. Baden-Baden, Verlag Valentin Koerner.

 

Fonts primàries:

EINHARD,1895: Annales regni Francorum. Ed. F. Kurze.


IBN JAYYÂT (Abû ‘Amr Jalîfa. m. 240H/854 dC), 1968: Ta’rîj”. Suhayl Sacar. Wizarât al-Taqafa wa-l-Irsad al-Qawmî. 2 vols. Dimasq.


OROSIO, P.: Historiae Adversus Paganos.

 

 

 

 

Vuelta al Índice

 

 

Deja tus comentarios

0
Faltan claves reCAPTCHA
terminos y condiciones.

Gente en la conversación

Joomla 3.0 Templates - by Joomlage.com