LA LINDE, 5-2015.

Arqueología de la Guerra Civil y del Conflicto:

 

OBRES DE RE-FORTIFICACIÓ DE LES DEFENSES DEL CASTELL I LA MURADA DE LA VILA D'ORPESA DURANT LES ACCIONS BÉL·LIQUES DEL S. XIX.

 

 

Sergi Selma Castell. Professor associat/arqueòleg.  Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla. / Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla. . Univ. Jaume I/OFITESC (Of. Tècn. de Serveis Culturals)


Francesc-Xavier Duarte Martínez. Arqueòleg.  Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla. . SArq-Serveis d’Arqueologia


Luis Lozano Pérez. Arqueòleg.  Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla. . SArq-Serveis d’Arqueologia

 

fig 1 - copiaImatge panoràmica del costat septentrional de castell d’Orpesa (2014).

 

RESUM.- En aquest treball presentem part dels resultats de dos intervencions arqueològiques realitzades entre la torre Nord i les primeres cases del nucli urbà (allà on les murades de la vila d’Orpesa es troben amb la fortificació del castell). Proves arqueològiques constaten les reparacions contemporànies realitzades al caliu dels conflictes bèl•lics que afectaren la població al s. XIX (la Guerra del Francès i la Tercera Guerra Carlista) i, per altra banda, evidencien episodis de setge i assalt amb artilleria del castell.


PARAULES CLAU.-. castell, fortificació, Orpesa, Castelló, Guerra del Francès, Tercera Guerra Carlista.

 

ABSTRACT.- This paper presents some of the results of two archaeological field surveys conducted in the area between torre Nord (North Tower) and the first few houses on the outskirts of Orpesa (Oropesa del Mar) urban edge (where the walls of the village and the fortress meet). The archaeological evidence found shows that repairs were made in the aftermath of the military conflicts that affected the region in the nineteenth century (the Peninsular War and the Third Carlist War). Evidence of attempts to siege and assault the fortress with artillery weapons was also found.


KEY WORDS.-. Castle, fortification, Orpesa (Oropesa del Mar), Castellón de la Plana, Peninsular War, Third Carlist War.

 



Introducció

La darrera intervenció arqueològica realitzada entre els mesos de juliol i octubre de 2014 va possibilitar el descobriment d’un tram de llenç d’uns 25 m de la murada que envoltava la vila d’Orpesa (Castelló) i que es pensava perduda al seu inici septentrional, a tocar del castell homònim.

 

fig 2 - copia
Gravat realitzat després de l’assalt de l’exèrcit napoleònic del castell d’Orpesa (1811), vista des del nord. [Plan du fort d’Oropesa et de la tour du Roi; Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército].


Aquest fet, juntament amb la documentació d’un bombardeig del llenç de murada entre les torres Nord i Est del castell, ens ha portat a la recerca documental de les evidències arqueològiques constatades per tal de fer la correcta interpretació històrica de l’evolució arquitectònica del castell d’Orpesa.


El propòsit del present treball, per tant, no és un altre que l’anàlisi històrica de les obres de re-fortificació realitzades a propòsit de les accions bèl•liques produïdes sobre les defenses septentrionals del castell, en concret les realitzades amb motiu de la Guerra del Francès (1808-1814) i, poc després, possiblement, amb la Tercera Carlinada o Tercera Guerra Carlina o Carlista (1872-76). Sobre aquests dos moments hi existeix documentació gràfica de l’època que recolza i, en algun cas, corrobora la interpretació arqueològica que s’ha fet a partir de la documentació arqueològica realitzada durant l’excavació.


L’actuació consistí en la realització de treballs arqueològics en zones de les immediacions del castell i l’inici de la murada de la vila d’Orpesa, on aquestes toquen la fortificació (a l’entorn de l’actual dipòsit d’aigua potable).

 

fig 3 plnol castell dOrpesa 4 - copia
Planta simplificada del Castell d’Orpesa amb la identificació dels elements principals, independentment de la seua cronologia.

 


Antecedents arqueològics

Aquesta no havia estat la primera intervenció arqueològica efectuada al castell d’Orpesa. Al respecte dels antecedents arqueològics, un de nosaltres ja els va plasmar, també, a un treball recent. Remetem al lector a aquell treball de fàcil consulta (Selma, 2014), per tal de evitar repeticions innecessàries.


L’any 2000 es va fer la primera intervenció arqueològica reglada, però no ha estat fins una dècada després que els treballs han pres una dinàmica de certa continuïtat en el temps. Per tant, ací només presentarem, en allò que ens interessa, les darreres dos intervencions i reproduirem, breument, l’evolució arquitectònica documentada fins a la data sobre el castell.


La intervenció de 2013 consistí en el desenrunament exterior dels llenços de murada entre la torre Nord i Est i entre aquesta i l’actual dipòsit d’aigua, al costat nord del castell. Importants capes de runa amagaven una seqüència estratigràfica amb una potència de fins a 4 m. Una vegada retirades, tornaren a la llum murs i estructures que, recolzant-se els uns als altres, disposaven un complex sistema de reforçaments i reparacions que hem pogut datar cronològicament en la Guerra del Francès, a partir de la lectura arquitectònica de les mateixes juntament amb evidències arqueològiques i documentació històrica.


L’any següent es va actuar arqueològicament en diferents punts del vessant Est del castell que estaven ocupats per diversos elements urbanístics i d’habitatge, els quals desdibuixaven les poques evidències estructurals que restaren dempeus després de la construcció de l’actual dipòsit d’aigua potable en la dècada dels anys 70 del segle XX.


Així doncs, les parcel•les 20 i 22 del carrer del Forn, que havien estat comprades per l’Ajuntament d’Orpesa per tal d’alliberar de construccions el vessant Est del castell, es trobaven gairebé assolades i la seua neteja era objecte de control arqueològic durant el qual feren acte d’aparició d’un mur molt apedaçat que conservava el que semblaven ser espitlleres. A partir d’aquest moment, es realitzà una excavació arqueològica a l’interior del mateix (al llarg dels 12 m que ocupaven els solars adés esmentats) i un desenrunament a l’exterior (al llarg de 25 m) fins l’assoliment de la roca calcària del cingle. Per aquesta banda més llarga es va poder arribar fins al trencament o colze de l’antiga murada de la vila.

 

fig 4 planta castell
Planta general de les excavacions entre la torre Nord i la torre Est.

 

fig 5 planta murada vila

Planta general de les excavacions entre el dipòsit d’aigua i els solars 20 i 22 del carrer del Forn.

 


Fases arquitectòniques i notícies històriques

Les primeres notícies històriques del castell d’Orpesa són ja d’època andalusina. Amb anterioritat, sabem que el tossal sobre el que s’assenta la fortificació fou ocupat en l’edat del Bronze i ibèrica (com testimonien els fragments ceràmics que habitualment apareixen en estrats i estructures posteriors medievals) i, possiblement, freqüentat en època romana romanorepublicana i altoimperial, com asseveren els fragments ceràmics trobats, de forma descontextualitzada, a aquest indret. Cap nivell arqueològic ha estat documentat d’aqueixes èpoques fins a la data, encara que a les dos darreres campanyes de 2013 i 2014 s’ha arribat a la roca del cingle a l’exterior de la fortificació. Cal recordar, però, que a l’interior del castell hi ha zones sense excavar fins a dita fondària encara, ja siga per la necessitat de preservar estructures i espais més recents, però, d’importància, o per l’existència de zones encara no intervingudes arquitectònicament en la seua rehabilitació i, per tant, no controlades per un seguiment arqueològic.


Arquitectònicament, la Fase 1 (o primera fase islàmica), està documentada, per la ceràmica recuperada, entre els s. IX-XI. La seua principal peculiaritat és l’existència d’un recinte perimetral amb llenços de murada flanquejats per torres. La tècnica constructiva és la tàpia de terra calicrostada, només, per l’exterior. La terra utilitzada compta amb escasses pedres, abundants inclusions de ceràmiques del Bronze i ibèriques i és de color marró (de naturalesa molt orgànica, sense dubte precedent dels estrats protohistòrics anteriors del propi jaciment). De fet, aquests trets la fan perfectament identificable a aquells indrets del castell on apareix. Les tapiades documentades assenyalen l’existència d’un cànon de colze comú.


Aquestes, segurament, foren les defenses que trobà Rodrigo Díaz de Vivar, Cid, l’any 1090 quan pren Orpesa (Ramón de María, 1929). Molt poc després, el rei Pere I d’Aragó la farà seua entre 1099 i 1110 (Sevillano, 1953).


Perduda per als cristians, l’arribada dels almohades degué de ser la conseqüència de la forta reestructuració documentada arqueològicament entre els segles XII i XIII, datada gràcies, també, a les ceràmiques recuperades i a la tècnica constructiva emprada. La causa fou la forta pressió efectuada sobre l’actual comarca de la Plana Alta (taifa de València) per part dels monarques aragonesos. De fet aquests arribaren a efectuar donacions (Ramon Berenguer IV en 1149 i Alfons II en 1169) abans de la dominació militar dels territoris, fet molt habitual arreu la conquesta del futur Regne de València. Ara, s’hi reforcen les estructures prèvies amb el bastiment d’un folre de tàpia crostada per l’exterior de la tàpia anterior, almenys allí on ha estat documentat arqueològicament (torres Sud-oest i Nord i els seus llenços de murada respectius). A més del folre, les murades es recreixen i s’hi habilita un nou adarb amb un ampit de merlets. Com a tret significatiu, cal assenyalar que ara, la matriu de terra és de color roig, amb graves i pedres de petit calibre i no compta amb inclusions de ceràmiques protohistòriques. Per tant, també és fàcil de resseguir arreu el castell. Aquesta vegada, el seu patró metrològic, el colze rassassí, l’oficial dels almohades, ajuda a establir la seua cronologia (Fase 2, o segona fase islàmica).


Poc després de la caiguda definitiva en mans feudals (1233), ja al s. XIV, amb les noves necessitats, hi hagué una remodelació de la fortificació amb la inserció d’una sala gòtica, construïda segons els gustos cristians (arcs apuntats, carreus de pedra), contra l’interior de la torre Nord, cosa que obligà a reblir-la de runa. S’encetà, així, la Fase 3 (o fase baix-medieval) i l’inici del colgament d’estructures andalusines a l’interior, que, ja a la fase següent, acabaran amb la desaparició de la fisonomia precristiana.


Entrem ara dins d’un període amb interessants notícies documentals, però, poques evidències arqueològiques d’allò assenyalat. Pere IV (1379) ordena al senyor del lloc, Jofré de Thous, la construcció d’una murada que protegira la població d’Orpesa i el reforçament del castell (Sevillano, 1953, 41). Alguns anys després (1555), el senyor del lloc Joan de Cervelló mana la reparació de la murada de la vila i del castell. I en 1623 es construí la nova muralla de la població i es feren obres al castell, especialment a la torre principal de l’interior del recinte.


La Fase 4 (o fase contemporània), caldria iniciar-la amb la instal•lació d’una caserna permanent al castell, ara dit fortificació. La fortificació s’adapta per acollir artilleria i resistir setges; així, tant a les torres Nord com Sud-oest, per exemple, són folrats amb maçoneria els llenços de la murada que, també, serà recrescuda. A més, cal adaptar-la a la residència de la tropa que s’hi acull i a les noves tàctiques on ja s’ha generalitzat l’artilleria. A l’interior del castell s’hi produeixen importants anivellaments que acabaran colgant estructures anteriors com la sala gòtica. Als voltants de 1730 apareix el primer document gràfic del castell ja que es redacta un projecte de remodelació de la caserna. Aquest projecte, que es va materialitzar gairebé per complet, permet observar l’estat de la fortificació a les primeries del s. XVIII.


A partir de la centúria següent, les notícies documentals parlen, directament, de reforçaments, destruccions i reconstruccions de la fortificació, a propòsit de la guerra d’Independència o del Francès. Per al següent conflicte bèl•lic, les guerres carlines, la informació documental és menor i molt indirecta.

 

Fig 6 plnol 1730 - copia
Fragment del Plano y Perfiles del Castillo de la Villa de Oropesa con el Proyecto de los Quarteles (ca 1730). [Nord a la part baixa de la imatge]. [Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército].

 



Accions bèl•liques del s. XIX

 

La Guerra del Francès

Els documents històrics:

La Guerra del Francès o de la Independència va enfrontar les potències d’Espanya, que comptava amb l’ajuda de Portugal i el Regne Unit, i l’Imperi Napoleònic. Els exèrcits francesos s’havien internat a la península ibèrica per arribar a la frontera amb Portugal travessant el territori espanyol. Tanmateix, varen anar prenent posicions estratègiques assenyalades a algunes ciutats tot i el descontent de la població civil. L’arribada de noves tropes franceses i les disputes monàrquiques sobre la corona espanyola provocaren l’abdicació de Carles IV i Ferran VII amb la seguida proclamació de Josep Bonaparte, germà de Napoleó, com a nou rei d’Espanya. L’aixecament popular contra els francesos, inicialment produït a Madrid, fou continuat per altres ciutats espanyoles. Comença, així, la guerra d’independència del francès, enfrontament que es perllongaria fins 1814.


Un dels episodis bèl•lics d’aquest conflicte a terres valencianes fou l’assalt al castell d’Orpesa. La fortalesa, estratègicament localitzada a les immediacions del camí Reial que es dirigia a València, obstaculitzava el pas de les tropes franceses que s’hi dirigien a l’assalt de Sagunt. El mariscal francès Suchet, per tant, va decidir assetjar-la per aconseguir el seu control.


fig 7
Composició del Museu d’Orpesa on es representa un morter i projectils de diferents calibres del segle XIX recuperats al castell.


Els primers enfrontaments tingueren lloc el 19 de setembre de 1811. Durant eixe mes, un batalló del 1r de Saboia que formava part de la 2a Divisió passà a defensar Orpesa i també Sagunt (Pardo, 2009, 8). Poc abans, el general Blake, que estava al servei d’Espanya, havia ordenat el reforçament d’ambdues places (Queipo de Llano, 1835, 223), tot conscient de la seua importància estratègica. Suchet, que amb la seua columna venia de Tortosa pel camí Reial, atacà la vila d’Orpesa i obliga així a refugiar-se a la guarnició dins del recinte del castell (molt més petit i fortificat que les murades de la vila). Els francesos, després d’assaltar les murades d’Orpesa, centraren el seu esforç sobre el castell, tot i que davant de la impossibilitat de prendre’l, preferiren adreçar-se cap a Cabanes (Queipo de Llano, 1835, 234-235).


Un nou atac es produí menys d’un mes després amb el resultat final de la rendició dels assetjats. L’acció és detallada per José Luis Arcón (2004), després de la consulta dels comunicats de guerra i és d’aquest assalt del castell d’Orpesa del qual han estat documentades evidències sobre les estructures del propi castell.


Per aquestes dates, la fortificació estava baix les ordres del tinent coronel Pedro Gotti amb el comandament d’uns 180 membres del Regiment de Savoia i Voluntaris de València, entre els quals hi havia oficials, soldats, artillers i milicians, a banda, de quatre canons de ferro dins de la fortificació.


Els francesos, a les ordres del general Compère, reconegueren, primer que res, el territori per observar els punts febles de la defensa. Com que encara no comptaven amb el tren de setge llest (mancaven les peces d’artilleria), decidiren atacar el nucli de la població, que comptava amb poques defenses, per tal d’iniciar la fustigació i setge del castell. L’1 d’octubre aconseguiren prendre les cases més properes al fort (castell) i obriren espitlleres a les parets d’aquests habitatges amb l’objectiu d’acostar-se a l’accés principal al mateix i volar-lo. Alhora, construïren una bateria a un dels habitatges per bombardejar i obrir una bretxa a les murades de la fortificació. Malgrat tots aquests esforços, des del propi castell i des de la veïna torre del Rei foren contestats i, alguns dies després, decidiren canviar l’estratègia: esperarien l’arribada del tren de setge prevista per a la setmana següent.


Aquest, es va instal•lar al Nord-oest del castell, a una zona amb una lleugera pendent i panoràmica sobre tot el front Nord de la fortificació. El 9 d’octubre ja estava llesta l’artilleria i a l’endemà s’iniciava l’atac per ordre directa del mariscal Suchet. Durant les primeres hores, l’intens bombardeig tenia com objectiu les murades de la vila i el propi castell. Al final del matí ja hi havia una bretxa oberta al mur cortina Nord de la murada; el castell capitulà. Uns dies després queia la torre del Rei, sent evacuada després dels nous atacs rebuts (Arcón, 2004, 38-51; l’episodi ha estat també recentment tractat per P. Ruiz 2011-).

 

fig 8 - copia

Fragment del gravat realitzat després de la presa del castell per part del Mariscal Suchet (1811). [Plan du fort d’Oropesa...Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército].

 

 

fig 9 - copia
Imatge panoràmica del llenç entre la torre Est i la torre Nord.

 


Les evidències arqueològiques:

Una vegada foren retirats els estrats que cobrien els murs del costat Nord de la fortificació, vàrem observar que les defenses, al tram comprès entre les torres Nord i Est, estaven formats per diverses estructures recolzades. El primer llenç que trobem, tot i que no s’observa a aquest punt, correspon al tapial andalusí de la primera fase islàmica. Aquesta està folrada per un segon tapial que, quan arriba a l’alçaria del primer tapial, el sobrepassa cobrint-lo i habilitant un pas de ronda en alt o adarb. Així, observem que el llenç exterior de la base del mateix, a la qual es recolza el mur (UE. 1006), i que té una grossària de 1,75 y 2,10 m es relacionaria amb la construcció de la caserna militar del segle XVIII i la seua preparació per l’allotjament de peces d’artilleria De la lectura d’aquests paraments és possible la determinació de reformes i reconstruccions datades al període que va del segle XIV al XIX.

 

Alzado

Alçat de l’excavació entre la torre Est i la torre Nord (els punts en negre són els impactes de les canonades).


Val assenyalar, especialment, un canvi de fàbrica del mur que dibuixa la línia bombada més marcada a la part central i que podríem vincular a l’assolament produït per l’obertura de la bretxa durant el bombardeig francès. Aquest trencament arriba fins a les restes del tapial del que hem determinat com segona fase islàmica. La bretxa, a la seua part més baixa, està a 3 m d’alçària respecte de la superfície de pas, però, cal pensar que l’enruna produïda per col•lapse del mur degué d’habilitar una rampa artificial o falsa mitjançant la qual seria possible l’ascensió i, per tant, accés a l’interior del castell. Aquest fet obligà a la capitulació dels assetjats.

 

fig 11 - copia
Detall de l’impacte d’un projectil sobre el llenç entre les torres Nord i Est (observeu la bala incrustada dins del parament).

 

Un altre fet important és l’observació, al mur actual, d’impactes de canó perpetrats durant aquest episodi. Hem arribat a comptar fins a 13 dels quals almenys tres conserven el projectil incrustat. A més, cal observar que altres impactes s’hi produirien sobre el mur col•lapsat i per tant, perdut. La reconstrucció posterior del mur n’amaga d’altres, és a dir, el número d’impactes seria superior a l’actualment observat.


Per tot això, no va ser una sorpresa que durant els treballs d’excavació arqueològica foren recuperats fins a 12 bales de canó de gran calibre que després d’estavellar-se contra les defenses quedaren reballades pel vessant, als peus del castell. Per notícies orals sabem que durant anys la gent del poble ha estat recuperant projectils que eren visibles superficialment. Entre les diferents peces de munició d’artilleria (de ferro fos) que han estat recuperades al sediment excavat, podem identificar bales de 16 lb (lliures) utilitzades pels canons de setge. Les fonts escrites assenyalen l’ús de projectils de 24 lb (Arcón, 2004, 24), però el pes conservat de les recuperades arqueològicament (veure a les imatges següents), s’acosta més a les 16 lb franceses (1 lb= 489 g), la immediatament inferior del calibratge del reglament de l’artilleria francesa de l’època (De Sousa, capítol V), que a les de 24. La troballa de projectils, amb aquest pes pròxim a les 16 lb, incrustades, al parament, esvaeix qualsevol dubte al seu ús sobre el bombardeig del fort per part de l’exèrcit napoleònic.

 

fig 12 - copia
Detall d’un bala de canó continguda en l’enruna.

 

A banda d’aquestes peces de gran calibre han estat recuperades tres bales de munició d’1 lb disparada en grups als obusos, granades de mà fofes i bombes més grans per a morters.

 

fig 13
Detall d’algunes de les bales recuperades, segons el seu calibre (d’esquerra a dreta: projectil de 16 lb, 1lb i, possiblement ¼ lb).

 

fig 14
Detall d’algunes de les granades fofes recuperades sense esclatar.

 


fig 15
Detall d’una possible resta d’obús (esquerra) i d’una granada fofa ja esclatada (dreta).

 

Tanmateix, el sediment excavat ha proporcionat gran quantitat de munició de fusell en plom. Es tracta de bales circulars que apareixen a tots els nivells dels enderrocs. Especialment significatius a l’estrat documentat al costat occidental de la torre Nord. En aquest punt es localitza una terra fosca, cendrosa (excavada a la UE. 1001), amb capbussament que segueix el pendent del vessant, on també són nombroses les restes de fauna i malacofauna; en menor mesura apareix la ceràmica. Més interessant, per al cas que ens ocupa, és la troballa de bales de plom de diferent calibre i pedrenyal de sílex utilitzats als fusells de martells (els perrillos de l’època).


fig 16
Detall de projectils de plom, per a fusell, recuperats.


Entre la ceràmica, destaca com a peça més moderna, un fragment pertanyent a la sèrie del ramillete (1775-1800) dels tallers de l’Alcora que coincideix, cronològicament, amb la resta dels materials ceràmics del sediment i amb l’episodi bèl•lic descrit.


Al nivell superficial també recuperàrem un botó de bronze de l’uniforme d’un dels defensors espanyols. El botó presenta la llegenda “Rº DE SABOYA”, en referència al regiment de Savoia que defenia la fortalesa tal i com assenyalen les fonts escrites.


fig 17
Detall d’un botó amb la llegenda Rº DE SABOYA.


Si atenem l’estudi detallat dels paraments, podem observar diferents tipus de fàbrica relacionats amb processos de construcció i reparació dels diferents llenços. Així, el mur de la fortificació del segle XVIII, presenta un morter de calç amb una tonalitat cromàtica lleugerament més groguenca, amb graves petites i àrids de grandària regular. La seua disposició cobreix alguns dels impactes produïts pels projectils i, de vegades, fins i tot, les pròpies bales de canó i, per tant, cal relacionar-lo cronològicament amb algun moment posterior a l’atac de les tropes napoleòniques. Aquestes ocuparen el castell i repararen els desperfectes produïts per tal de posar-lo al seu servei. El morter de reparació també fou observat al llenç de la murada de la vila que des del castell descendeix pel costat oriental del vessant (aquest el tractem més endavant).


Una altra evidència de les obres de reconstrucció de la bretxa oberta entre les torres Nord i Est seria la troballa de dos superfícies regularitzades que sembla que donen accés a aquest llenç. El primer fou descobert l’any 2013 i tenia connexió directa amb el parament reparat de la murada. Sobre una terra de tonalitat rogenca, que potser foren les restes desfetes del tapial de la segona fase islàmica, es va localitzar una fina capa de morter (3-4 cm) que s’estenia arreu d’uns 19 m2. El segon fou descobert l’any següent. Es tracta d’una capa d’uns 5 cm de grossària homogènia i compacta de morter ric en calç i grava.

 

fig 18
Panoràmica amb les possibles rampes per reconstruir la fortificació (fletxes).


La base presenta pedres disperses de major grandària, com si fora una mena de rudus, tot i que no arriba a ser una unitat estratigràfica diferent, ja que la matriu és la mateixa i no hi ha distinció. Es tracta, sense dubte, d’un paviment de trànsit. Compta amb una lleugera pendent ascendent EO (veure panoràmica de la rampa).
L’existència d’aquesta rampa a l’extrem del castell, allunyada de l’entrada, pensem que només té sentit si la relacionem amb les obres de reparació dels llenços, per tal d’acostar el màxim possible els materials als punts de reparació de les defenses.


En darrer lloc, observem un tercer tipus de morter que es caracteritzava per l’àrid utilitzat que sembla arena de platja ja, que compta amb restes de mol•luscs (possiblement perquè aquesta mixtura aporta major resistència i possibilita la seua identificació). Aquest ha estat observat a diferents zones del castell com ara la torre Est, el llenç Nord i el llenç Nord-oest on cobreix els murs de l’etapa islàmica, en alguns casos, i els del segle XVIII, en altres. Malauradament, no ha estat possible determinar, per relacions estratigràfiques, si es tracta de les reparacions anteriors a l’atac de Suchet (1811) adés comentades.

 

La Tercera Guerra Carlina

Els documents històrics:

La següent acció bèl•lica que patí la fortalesa fou durant les guerres carlines. El conflicte s’inicia després de la mort de Ferran VII (1833) sense fill home. Açò suposarà l’aparició de dos grups de partidaris, els que defensen la successió a la corona a favor de la filla de l’anterior, la futura Isabel II, i els que prefereixen un ascens al tron per part del germà de Ferran VII i oncle d’Isabel, Carles. Ambdós bàndols irreconciliables defensaven suposats drets dinàstics que, per altra banda, amagaven les tendències polítiques de l’època: la liberal (isabelina) i la tradicionalista (carlina), fet que generà la divisió de la societat. La defensa de les tradicions monàrquiques i religioses tenia major ressò al País Basc, Navarra, Catalunya i l’antic Regne de València. La confrontació arribà al conflicte bèl•lic almenys en tres ocasions (Primera, 1833-40; Segona, 1846-49 i Tercera, 1872-76).


La proximitat en el temps de la Guerra del Francès, implicaria que el castell, que havia estat reparat després de la presa dels napoleònics, estaria en disposició de ser utilitzat militarment, ja que era un punt estratègic al camí Reial, com ja ha estat assenyalat.


Tanmateix, les notícies a propòsit de la Primera Guerra Carlina són prou escasses i només il•lustren un freqüent trànsit de destacaments, d’ambdós bàndols, per la zona. Els diaris de l’època recullen algunes notícies. Així, per exemple, el 20 de gener de 1837 un grup de carlins que des d’Onda marxaven cap a Castelló trobaren cavalleria i una companyia d’infanteria liberal al seu camí. La forta defensa de la ciutat, per part dels liberals, va fer que “A las cuatro de la tarde cesó el fuego, y se retiraron los facciosos del término de Castellón hacia Oropesa” (El Eco del Comercio, 29-I-1837, p.1).


Durant la Tercera Guerra Carlina, les referències són més abundants. D’acord amb allò que diuen els diaris de l’època, la vila d’Orpesa es trobava sota el control del bàndol carlí fins ben avançat el conflicte, fet que suposava una pesada càrrega fiscal sobre la població per l’obligatorietat de contribuir econòmicament amb la causa carlina.


L’any 1875, la premsa es fa ressò d’una interessant notícia, segons el diari La Iberia, 23-III-1875 (p. 3), “El comandante de armas en Oropesa (…) fue llamado por [el carlí] Cucala, quien le mandó que cesase en su cargo y se incorporase a su fuerza, y en vez de obedecer pidió al pueblo 8000 rs. amenazando con la muerte a los principales propietarios si no se les entregaban. Efectivamente, ante tan suaves indicaciones le hicieron un préstamo en calidad de reintegro y acto continuo desapareció de la localidad, y nadie ha sabido más de él”.


Açò resulta destacable pel fet de la crida del brigadier Cucala al comandant d’Orpesa podria estar suggerint una retirada efectiva de dita localitat davant la pressió de les tropes liberals.


Una nova notícia sembla confirmar aquesta circumstància ja que el 13-VII-1875 el general Jovellar ordena la reparació de les vies del tren per tal d’habilitar el transport de tropes fins al cabo de Oropesa (Gaceta de los caminos de hierro. 18-VI-1876, p. 18).

 

Les evidències arqueològiques:

A nivell material, les excavacions realitzades al castell no han aportat nivells que puguem relacionar amb aquest període. És cert que molta de la munició de guerra recuperada que perfectament la podríem adscriure a la Primera Guerra Carlina. Tanmateix, l’absència d’una acció bèl•lica directa en eixe context, ens duu a pensar que pertany al setge napoleònic. La reparació de les defenses, per part dels francesos després de la rendició espanyola, degué de ser l’última reforma realitzada fins les guerres carlines.


Els paraments no reflecteixen reformes d’entitat tret d’un llenç de la murada que, des d’on s’ubica la torre Nord-est del castell (hui completament desapareguda després de la construcció de l’actual dipòsit d’aigua potable), descendeix pel vessant per tal d’envoltar la població, és a dir, la murada de la vila i no ja la del castell. Aquest tram inicial del llenç recorre la part posterior de diferents habitatges i construccions del carrer del Forn, d’acord amb la distribució cadastral actual.. En concret, es tracta de la casa existent al número 18, la casa del número 20, i les restes d’un corral en el número 22 (aquests dos darrers solars excavats en la última intervenció). Un plànol del segle XVIII mostra que aquest llenç baixava des del castell i realitzava un canvi d’alineació (en forma de colze), a uns 25 m, per continuar descendint fins a la bateria Nord-est localitzada a un dels angles de la població.

 

fig 19
Panoràmica de la cara externa o nord de la murada carlina als números 20 i 22 del carrer del Forn.

 

Fig 20 alat murada vila
Alçat de la façana posterior de les cases 18 i 20, i el corral 22 del carrer del Forn fins els fonaments del dipòsit d’aigua inclòs.



L’estudi mural ha permès diferenciar vàries fases en la seua construcció. La base correspon al moment de construcció de la murada del segle XVII (acabada l’any 1623, juntament amb altres construccions al castell), tot i que la primera del s. XIV, manada construir per Pere IV (1379), degué de tindre un itinerari semblant en l’àrea d’estudi. Aquesta tanca el recinte de la vila. Es tracta d’una construcció de maçoneria travada amb morter de gran qualitat i pedra de paredar regular formant filades, més o menys ordenades, i amb una amplària que oscil•la entre 1 i 1,15 m (imatge següent). Aquesta murada va ser assolada en gran mesura, probablement, durant l’atac de Suchet, encara que la troballa de munició als sediments acumulats a l’exterior ha sigut més reduït que davant del llenç Nord del castell.


Una segona fase mostra un alçat amb una disposició més irregular de la pedra de paredar i una trava de morter que utilitza un àrid molt fi que s’assembla a l’emprat en la reparació de la murada realitzada per l’exèrcit francès i que es detecta al llenç Nord, cosa que ens fa assignar-li la mateixa cronologia. Aquest morter s’identifica sobre l’anterior en, pràcticament, tota la seua extensió. Cal suposar que entre la murada de la primera fase i la de la present fase hi hagué almenys una reparació de la mateixa per ordre del general Blake, com ja ha estat assenyalat, que mana reforçar el castell d’Orpesa.


fig 21
Detall del parament carlí on s’observa l’estrenyiment de la murada inicial (s’assenyala la cara del parament intern amb una línia discontinua).


En darrer lloc, en una tercera fase observem un recreixement que es recolza sobre l’anterior i que es caracteritza per tindre una trava que amaga, parcialment, les pedres de paredar i la composició dels quals utilitza una major proporció d’àrid, cosa que li confereix una menor consistència. Aquest recreixement es conserva en tota la seua alçària fins presentar un coronament regular que descendeix seguint el pendent de la vessant fins a la referida casa del número 18 al carrer del Forn.

 

fig 22
Detall de la casa del número 18 del carrer del Forn, amb el recrescut del segle XX per sobre de la continuació de la murada carlina.

 

Pel que fa als anteriors, es caracteritza per una menor amplària, al voltant dels 60 cm. Allò que ens ha semblant més interessant ha estat la presència de fins a 6 espitlleres (una d’elles identificada amb reserves). Tenen un perfil atrompetat amb esplandit cap a l’interior i amb llistons de fusta o lloses com a llinda. L’absència d’adarb sembla assenyalar que al moment de la seua construcció i ús, la superfície interior estava parcialment reblerta. Tant per tipologia com per dimensions, s’assembla a altres murades d’aquest mateix període i àrea geogràfica com Morella o Sogorb.

 

fig 23
Panoràmica de la cara interna o sud de la murada carlina i les seues espitlleres als números 20 i 22 del carrer del Forn.

 

Amb posterioritat, probablement ja a les darreries del probablement a les darreries del segle XIX o la primera meitat del XX, la ineficàcia d’aquest tipus de fortaleses militars i l’oblit de les autoritats possibilità que la murada, a aquest tres solars, fora utilitzada com a paret de la part darrera dels habitatges després de cegar les espitlleres i recréixer els murs. També fou detectat un enderrocament parcial a la part central de la murada que, posteriorment, fou reparat d’una manera molt tosca. Val a assenyalar, no obstant això, l’excel•lent conservació del tram superior del coronament a gran part de la longitud de la murada de la vila.

 

fig 24
Detall d’una de les espitlleres (aquesta amb llinda de fusta).


Conclusions

La contrastació del registre arqueològic i les fonts escrites, quan existeixen, són vitals per a la correcta interpretació del registre arqueològic/arquitectònic.

L’observació i anàlisi del registre arquitectònic pot ser més útil que el registre clàssic dels estrats horitzontals i les seues seqüències estratigràfiques, ja que per a períodes moderns i contemporanis, on les remodelacions i esdeveniments pareixen donar-se precipitadament, sol produir-se la formació d’estrats molt potents, de rebliment per construcció o destrucció i, també, l’absència d’estrats per la manca de sedimentació horitzontal, sent les unitats murals les úniques proves dels canvis.


També cal assenyalar que, de vegades, els cossos de fàbrica no aporten informació cronocultural per se, però, la seua anàlisi acurada pot ajudar-nos a l’associació de moments constructius dels quals es poden establir relacions ante quem i post quem d’interès històric.


Bibliografia

ARCÓN DOMÍNGUEZ, J. L., 2004: Sagunto. La batalla por Valencia (II). Museo Histórico Militar de Valencia, València


DE SOUSA Y FRANCISCO, A.: “Historia de la Artillería. Artillería de Ordenanza”. [URL: http://www.remilitari.com/guies/artilleria4/htm]. Accés el 18/09/2015.


El eco del Comercio [29/01/1837]. Núm. 1005, p. 1.


Gaceta de los caminos de hierro [18/06/1876]. Any XXI, núm. 25, p. 18.


La Iberia [23/03/1875]. Any XXII, núm. 5656, p. 3.


PARDO CAMACHO, R., 2009: “La Guerra de la Independencia en la provincia de Castellón, 1811”. [URL: http://www.aulamnilitar.com]. [Actualitzada en febrer de 2009]. Accés el 14/09/2015.


Plan du fort d’Oropesa et de la tour du Roi (1811), Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército, Madrid.


Plano y perfiles del Castillo de la Villa de Oropesa con el proyecto de los quarteles (circa 1730), Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército, Madrid.


QUEIPO DE LLANO Y RUIZ DE SARAVIA, J. M. (conde de Toreno), 1848: Historia del levantamiento, guerra y revolución de España. Volum 4. Imprenta de J. Martín Alegria, Madrid.


RAMÓN DE MARÍA, P., 1929: “La conquista de Oropesa por el Cid”. Boletín de la Sociedad castellonense de Cultura, X, p. 293-300.


RUIZ PALOMERO, P., 2011: Un castillo sin murallas ni torreones (asedio y sitio de Oropesa en 1811). Societat Orpesina de Cultura, Orpesa.


SELMA CASTELL, S., 2014: “Les torres nord i sud-oest del Castell d’Orpesa (La Plana Alta), intervencions i recuperació”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 32, p. 223-234.


SEVILLANO COLOM, F., 1953: Bosquejo histórico de Oropesa. Ajuntament d’Orpesa (3ª edició, 2000), Orpesa.

 

 

 

Vuelta al Índice

 

 

Deja tus comentarios

0
Faltan claves reCAPTCHA
terminos y condiciones.
  • No se han encontrado comentarios
Joomla 3.0 Templates - by Joomlage.com